Abrera

Els Set Balcons de Montserrat són set miradors naturals i panoràmics de la muntanya màgica que la contemplen des d’Abrera, Castellví de Rosanes, Collbató, Esparreguera, Martorell, Olesa de Montserrat i Sant Esteve Sesrovires.

Aquests miradors són la proposta perfecta per gaudir de la natura i de les activitats que aquesta zona nord del Baix Llobregat ofereix, com ara el senderisme, el ciclisme o el turisme familiar. Alhora, permeten gaudir d’una gastronomia amb productes autòctons, visites a cellers i caves, un patrimoni que mostra el passat i la història del territori, com ara la Colònia Sedó a Esparreguera o el pont del Diable a Martorell, i esdeveniments únics, com les representacions de les Passions durant la primavera.

Més informació de cada balcó a www.setbalconsdemontserrat.cat 

El pou de glaç d’en Margarit (coordenades 41°30'52.7"N 1°53'24.2"E) és un dels tresors històrics, monumentals, culturals i etnològics més rellevants de la vila d’Abrera i de la comarca del Baix Llobregat. Està ubicat en un paratge privilegiat, en una zona d’interès natural com ho és el torrent Gran d’Abrera. És de titularitat pública i va ser declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) el maig de 2021. Amb la seva potencialitat com a font de coneixement del nostre passat, el fan un element que convé protegir i preservar. El capbreu del marquès de Vilafranca de 1751 conté l’única notícia del pou de glaç del torrent Gran d’Abrera. L’11 de maig de 1751, Antoni Prats, pagès d’Esparreguera, i la seva esposa, Maria Estruch, reconeixen al marquès de Vilafranca i de los Vélez, duc de Montalto i senyor jurisdiccional de Martorell, Castellví de Rosanes, Molins de Rei, Abrera i altres llocs del Llobregat, que tenen per a ell una vinya a Abrera que és pertinença d’una propietat més gran anomenada la pessa del Pou de Glas d’en Margarit, ubicada al sud del riu Tort, avui, torrent Gran. En aquella època, la família Margarit era una nissaga important d’Abrera, propietària del mas de l’Espluga. El pou de glaç el devien explotar directament o l’arrendaven a qui feia el comerç del gel. El pou de glaç d’en Margarit, conegut popularment com a pou de glaç del torrent Gran, constitueix una de les poques arquitectures d’emmagatzematge de gel que queden a la comarca del Baix Llobregat. Es va construir en una data indeterminada, entre els segles XVII i mitjan segle XVIII, i, com la majoria de pous, va estar en actiu fins a finals del segle XIX, coincidint amb la mecanització de la producció i l’augment de la temperatura. Està situat al torrent Gran, a uns 115 msm, en un indret on l’aigua ha excavat una gran rasa, cosa que dificulta la insolació i permet mantenir una temperatura més baixa. Si a això hi afegim el flux d’aigua gairebé permanent del torrent Gran, les abundants glaçades que es produïen a l’indret i la proximitat del camí Ral, que permetia transportar ràpidament el gel, constatem que aquest paratge era un lloc ideal per construir-hi un pou de glaç. L’olla cilíndrica del pou està excavada al subsol i envoltada per una paret de carreus de pedra. Els murs que formen l’estructura exterior estan construïts amb pedra consolidada amb morter de calc i argila. És de proporcions petites per comparació a altres pous que existeixen a Catalunya. Fa cinc metres de diàmetre interior i set d’exterior, la profunditat es desconeix a causa de la terra que s’hi ha dipositat per convertir-lo en magatzem agrícola. Com la majoria de pous, disposa d’una cúpula construïda amb dovelles de pedra. A la part superior conserva una obertura que servia per empouar i desempouar els panots de gel, possiblement, amb una politja. Al costat oest, una portella facilitava l’accés als treballadors, l’entrada d’eines i la introducció de palla i boll per cobrir i separar els trossos de gel. Desconeixem el sistema de desguàs del pou; quan es buidi la terra que el cobreix, probablement sabrem com desaiguava. L’aigua que es glaçava per fer gel procedia d’una bassa propera al pou i al torrent Gran. Com en la majoria d’explotacions d’aquest tipus, els treballadors tallaven blocs de gel d’uns vint centímetres de gruix que tot seguit transportaven al pou. Allí els empouaven en capes separades amb boll o fenàs per evitar-ne la compactació. Tot seguit en tancaven les obertures amb branques i troncs. El transport als centres de consum es feia de nit, amb carros o amb animals de bast, per evitar la pèrdua excessiva de producte. Durant el segle XX el pou de glaç d’en Margarit va ser reaprofitat per altres tasques i els diferents pagesos que van arrendar el camp el van reconvertir en una barraca per a guardar les eines, obstruint l’òcul de la coberta amb planxes de metall i plàstics per tal d’evitar l’entrada d’aigua al seu interior. Així mateix, la porta es va tancar amb una reixa i es va modificar lleugerament el seu aspecte original. Amb el temps els murs de pedra exteriors es van anar deteriorant i van anar caient molts dels carreus, desfigurant-ne l’aspecte exterior. Aquest fet, sumat a la degradació pròpia de la vegetació silvestre, van envair per complet les cares externes de l’edifici, fent-lo pràcticament invisible a l’ull humà. A partir del mandat 2015-2019, arran de l’acció de govern de la regidoria d’Acció Cultural i Patrimoni, es van començar a fer tasques de desbrossat, difusió, estudi i posada en valor del bé patrimonial. Aquestes tasques van tenir continuïtat amb la regidoria de Patrimoni Cultural i Memòria Històrica, creada el 2019, qui en va promoure la restauració i la declaració de BCIL pel Ple Municipal, el maig de 2021. La restauració del monument L’estat de degradació del seu exterior, així com la seva condició de bé patrimonial exposat a les inclemències meteorològiques, feia necessària una actuació de caràcter urgent per garantir-ne la integritat. El projecte de rehabilitació del pou de glaç del torrent Gran, va ser executat per Dos Punts Documentació i Cultura sl., i es va efectuar amb tècniques de construcció tradicionals efectuades per mestres en la construcció de pedra seca i experts professionals en restauració d’elements d’aquesta tipologia. La intervenció, que es va fer els mesos d’abril i maig de 2021, va permetre restaurar les parets que envolten el pou amb la tècnica de pedra en sec i, només quan constructivament era necessari, amb consolidant de calç. Les tasques van possibilitar arranjar els paraments exteriors la coberta i els dos marges que hi conflueixen, impedint l’arrelament de vegetació entre les pedres, la pèrdua de pedres de les parets i la filtració d’aigua pel sostre. La voluntat, a banda de garantir la seva preservació, ha estat també la de rescatar físicament i visual de l’oblit una construcció per emmagatzemar gel, que s’havia utilitzat secularment des del segle XVIII fins el segle XIX per abastir de gel el mercat local. El pou de glaç d'en Margarit, al Calendari dels Pagesos 2023 El pou de glaç d'en Margarit (BCIL) i el seu projecte de recuperació apareix al reportatge "Paisatges de pedra en sec: una tradició contemporània", de Víctor Mata Ventura, publicat al Calendari dels Pagesos: la revista-almanac del món rural i agrari del 2023. El Calendari dels pagesos és una de les publicacions en català més populars i més antigues; fa 162 anys que es distribueix arreu del territori català. Trobareu tota la informació en l'espai web del Calendari dels Pagesos. Concepte de l’obra: Caramell és una instal·lació d’art amb la natura que cerca emfatitzar els valors naturals i culturals d’Abrera. El nom i la forma de Caramell estan relacionats amb el gel que forma l’aigua quan es glaça. Es concep com una intervenció plenament integrada al seu emplaçament dins un camp d’oliveres, i alhora pretén ser una obra tributària al pou de Glaç d’en Margarit situat al torrent Gran d’Abrera, a la climatologia que el va fer possible i al desaparegut ofici de nevater. Els valors culturals de Caramell, així com les característiques funcionals i paisatgístiques que porta implícites reivindiquen l’ús de tècnica de pedra en sec com a element social, recurs cultural i part constitutiva del paisatge històric i contemporani d’Abrera.

Els safareijs públics es troben a l'emblemàtic carrer de la Font. El carrer de la Font era un carrer de mitja galta, edificat només a la banda oposada al torrent Gran i amb horts a les parcel·les del davant de cada casa. A l’entrada del carrer, per la part baixa, un caminet portava a la font Gran, dita també la font d’Abrera o, simplement la Font. Era la surgència d’una deu d’aigua, molt abundant, que també alimentava la bassa i els safareigs públics. Aquesta font, de bona aigua, ha estat sempre molt important per al proveïment de la població. Ja surt mencionada en un capbreu del 1630 com la font del Camp d’en Bassa, i des de dalt del carrer de la Font també s’accedeix a l’aigua per un pou, que encara existeix, construït, segurament, a la segona meitat del segle XIX. Sembla que l’actual construcció de la font és de finals del mateix segle, quan se’n va adequar l’entorn. Ara, l’aigua raja per un broc de metall, situat a l’interior d’una estructura de maons que sobresurt de la paret i forma una mena d’arc de mig punt. L’aigua de la deu era aprofitada, a més, per regar tot un arrenglerament d’horts, situats a la dreta de la mateixa llera del torrent Gran, que començava a tocar del pont dels Francesos, arribava a la bassa (que era el reservori d’aigua per aquests horts) i seguia torrent avall fins a sota el barri de la Florida. El canal de distribució de l’aigua, unes vegades excavat al marge i d’altres construït d’obra, tenia més de mig quilòmetre de llargada. La bassa que retenia l’aigua per regar, també és feta de maons i era anomenada, simplement, com la Bassa, fins que s’hi van abocar carpes procedents del riu Llobregat i hi van perviure. Ara se la coneix com la bassa dels Peixos. L’adequació del lloc es va completar amb la construcció dels safareigs públics que aprofiten l’aigua de la bassa. Són dos safareigs de forma quadrangular (un per rentar i l’altre per esbaldir) construïts de maó i argamassa i rematats amb grosses toves inclinades fent rentadora.

Església del primer romànic català. Destaca el campanar i presbiteri romànics, i la nau interior d'estil preromànic dels segles X-XI. L'edifici té una planta única i capçalera tripartida amb tres absis semicirculars disposats en creu.
 

Església documentada per primera vegada el 1110 i que suposa una mostra harmoniosa del primer estil romànic de Catalunya. L'edifici és una única planta i capçalera de tres elements amb tres absis semicirculars disposats en creu, que tenen tres finestres de mig punt obertes al mur. Els absis generen tres arcs que giren en un creuer cobert amb volta d'aresta i les naus són cobertes amb volta de canó.

Al segle XII es va fer una ampliació que va afectar les parets de la nau i la porta d'entrada al mur lateral. Aquest accés està format per una arquivolta de mig punt esculpida amb motius vegetals.

Puig i Cadafalch parla d'aquesta església com un exemple de traspàs entre els temples que tenen cimbori als que no en tenen.